L’exposició itinerant contemporània DIMONIS de Cabosanroque, inspirada en els textos del mossèn Jacint Verdaguer va fer una parada al Museu de Granollers del 2 de juny fins al passat 11 de setembre.
Jacint Verdaguer (1845-1902), el poeta romàntic més important de la literatura catalana, en el punt més àlgid de la seva carrera, decideix arriscar la seva vida d'èxit i privilegis per dedicar-se als més desvalguts de la societat. Ho fa a les acaballes del segle XIX a Barcelona, en un moment d'una gran crisi social, també a Europa i a nivell mundial.
Espiritisme, anarquisme, comunisme, darwinisme, Nietzsche, Freud...el món sencer bull, i l'església catòlica es veu qüestionada en molts fronts. És en aquest moment quan el poeta comença a participar en sessions d'exorcismes, i durant quatre anys pren notes amb regularitat que queden recollides en quatre quaderns.
Cabosanroque utilitza aquests quaderns i els seus apunts, publicats al 2002, per reflexionar al voltant de les possessions i les seves implicacions.
cabosanroque, format per Laia Torrents Carulla i Roger Aixut Sampietro, juntament amb la coordinació d’Ester Martínez ens presenten: DIMONIS. Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer
Es tracta d’una instal·lació sonora i visual formada per deu peces diferents i independents però connectades mitjançant l’espai sonor, denominada per als creadors com a teatre expandit, amb una duració de 40 minuts.
Aquests deu dispositius són el fruit de l'exploració més profunda de cinc conceptes:
les formes de possessió i la relació dramatúrgica que s’estableix entre ells
el ritual
l'acte comunicatiu
la NO correspondència entre continent i contingut
els paral·lelismes amb la biologia: els paràsits i els virus
La instal·lació estava ubicada formant una planta gairebé quadrada, buscant així la representació de l'apartament de Barcelona on el poeta participà en els exorcismes. Tota l'estructura està envoltada per un cortinatge blanc amb molta caiguda, que també participa en l'experiència mitjançant moviments i llums.
A. Paràsits electromagnètics en directe. El Niño de Elche.
B. Font, paraigua, i parallamps. Simbologia de l'aigua.
C. Natura, ratllades de les llibretes / censura.
D. Les llibretes són un camp de batalla.
E. Llits, cadenes, lligams.
F. Polifonia sobre la possessió.
G. Què es diu i com es diu. Enregistrament de l'exorcisme d'Annelise Michel / subtítols dels quaderns.
H. Yanvalou / foscor blanca. Rocío Molina / Maya Deren.
I. La disponibilitat del vidre i les aigües
J. Yanvalou de les criatures. Ritme de voudun d'Haití
L’espai sonor juga una part molt important en aquesta instal·lació, aquest és original de cabosanroque i provoca que la sensació immersiva dins de l’obra sigui molt més profunda i intensa. Els diferents afectes sonors de les peces provoquen una convergio que ens acompanya durant l'experiència que ens fa viure l’obra d’una manera molt particular.
Peça A
Paràsits electromagnètics en directe. El Niño de Elche.
Ubicada just a l'esquerra de l'entrada; està formada per un conjunt de set televisors de rajos catòdics i dos conus d'altaveu als quals se'ls ha tret la carcassa i ha estat substituïda per a cubs transparents, deixant a la vista l'interior dels aparells.
En les pantalles i podem veure projectats diferents plans detall del Niño de Elche, mentre escoltem, com aquest mateix, canta diferents fragments de les anotacions de Verdaguer.
Durant tota l'experiència podem observar com els plans detall que es van projectant als televisors van canviant com també els colors utilitzats per a mostrar-los; a l'inici es tracta d'una paleta de corresponent a l'habitual en les televisions, però en el transcurs del temps aquesta es transforma en una paleta molt més saturada i vibrant, acompanyada de talls en les gravacions de les imatges. Donant així la sensació que els televisors han estat posseïts per un dimoni.
Personalment, just al sortir del museu no sabia molt bé com opinar sobre el que acabava de viure, el que sí que tenia clar era que no tenia les paraules adequades en la ment per poder descriure-ho i encara avui em succeeix. Però el que diré és que és una exposició em va sorprendre, des de que ens van fer travessar les cortines blanques, fins un cop era a casa digerint el que havia vist. Mai hauria pensat que el sentit de l'oïda es pogués fer servir d’aquesta manera, creant uns estímuls perquè així l’espectador s'endinsi a l’obra i a l’hora vagi recorrent un camí preestablert, però que no ho sap. Dimonis va ser una exposició que no va parar desconcertar-me, i això em va agradar molt.